Autora i fotogràfa: Amèlia Homs Ferrer
“Perquè hi ha tants soldats al Museu avui, estem en guerra?”
M’ha preguntat avui una nena d’uns 8 anys.
La mare que acompanyava aquest grupet escolar de seguida li ha dit amb un somriure: “No, ja no hi ha guerra” amb un gest una mica incòmode i com disculpant a la xiqueta.
“Però porten escopetes a l’esquena aquí dins” seguia dient la Sally. (li he llegit l’enganxina que duia al pit.)
“Aquesta senyora ( ai! aquesta dec ser jo!) ens ho explicarà, oi? Veniu canalla”
I al bell mig de escala, mentre sonava una música i uns cants que sembla que les nenes no comprenien, això és el que ha passat:
“Primer de tot t’he de dir, Sally, que ets molt observadora i intel·ligent; clar que hi ha guerra”.
“Perquè hi ha tants soldats al Museu avui, estem en guerra?”
M’ha preguntat avui una nena d’uns 8 anys.
La mare que acompanyava aquest grupet escolar de seguida li ha dit amb un somriure: “No, ja no hi ha guerra” amb un gest una mica incòmode i com disculpant a la xiqueta.
“Però porten escopetes a l’esquena aquí dins” seguia dient la Sally. (li he llegit l’enganxina que duia al pit.)
“Aquesta senyora ( ai! aquesta dec ser jo!) ens ho explicarà, oi? Veniu canalla”
I al bell mig de escala, mentre sonava una música i uns cants que sembla que les nenes no comprenien, això és el que ha passat:
“Primer de tot t’he de dir, Sally, que ets molt observadora i intel·ligent; clar que hi ha guerra”.
Aquí la cara de la mare ha mostrat un ensurt dels grossos, m’ha semblat que contenia la respiració fins i tot uns instants i ha obert els ulls com a plats per a veure per on seguia jo.
“Potser no a Auckland, ni a Nova Zelanda, li he dit, però els soldats que veus aquí van a fer guerres a d’altres parts del món. Sí que hi ha guerra. I moltes nenes i nens com tu no poden anar a escola”
Ràpidament he seguit amb la part més enciclopèdica de la resposta perquè veia que si no la mare s’enduria aquestes tendres criatures lluny d’un altaveu com jo que els explicava “coses que no cal a aquesta edat” m’ha dit.
En concret m’ha dit “ no les entenen”. Què equivocada està.
La Sally ho té molt clar.
“Però avui és una festa!!”, he dit ràpidament i el rostre de la mare protectora i carinyosa s’ha relaxat una mica.
“Avui celebrem que fa molts anys, 102 anys ja, es va acabar una guerra molt llarga i dolenta, com totes les guerres.
Tots els països implicats van decidir signar un acord i deixar de fer anar els canons i les armes. Per això el dia d’avui li diem “Armistici”, el silenci de les armes. És un dia molt important; van prometre no matar a ningú més. Us imagineu quina alegria?”
“I hi haurà pastís, per celebrar?” la Sally té tantes preguntes que la mare em mira ja amb més confiança i amb una caiguda d’ulls confirma que sí, que em dona permís per seguir amb aquesta conversa.
No sabem on acabarem, però venen al Museu a aprendre i això és el que intentem que s’enduguin: respostes i si tenen més preguntes que tornin a cercar més informació.
“I tant! Però allò que veus sobre la taula son corones de flors, Sally, no pastissos decorats de primavera. Avui hi ha persones molt importants del nostre país aquí que posaran flors de colors vius, davant dels mons de qui recordem avui.
Coneixes al nostre batlle, en Phil Goff i la Governadora General Patsy Ready? Doncs avui estan aquí.
En cap lloc del món poden fer una reunió amb més de 400 persones totes juntes en un lloc tancat, per això és encara més important.
Però fa 102 no va haver cap festa a Auckland, no; impossible. Estava tothom a casa, sense poder sortir.
Voleu saber que va passar aquell dia a Auckland? (entre el meu accent que ja hi ha de posar més atenció i això de les celebracions, 6 parells d’ulls em miraven fixament).
Doncs fa molts anys, un dia com avui, el dia 11, del més 11, a les 11 del matí, van fer una gran festa lluny de Nova Zelanda, però pensant en tots els soldats kiwis que també hi van participar.
Hi havia bandes de música com ara, gent contenta pels carrers ballant, somriures; i clar, brindaven amb cervesa o vi aquest moment tan important.
Però a Auckland no és podia sortir al carrer perquè hi havia un virus de la grip tan perillós que el batlle d’aquell moment va prohibir a ningú fer grups al carrer ni fer cap desfilada”.
“Oh, com quan hem estat en les bombolles sense sortir de casa?” ha dit la Kura. (a Nova Zelanda li hem dit “bombolla” al grup social, família, casa, on havíem d’estar confinats sense entrar, ni sortir, ni “petar”, cap bombolla que no fos la nostra).
“Doncs exactament igual”. Els he contestat. “Van fer les celebracions de l’Armistici 6 mesos més tard.”
I com que ja han vist que no hi havia pastis per elles, ni havia perill de guerra, en el moment en que s’han sentit els primers compassos de la Coral convidada a l’acte de Commemoració del L’Armistici el 1918, han demanat permís per pujar al pis de dalt i escoltar aquelles veus màgiques.
Vivim en guerra permanent, com a espècie humana; però l’esperança de que s’acabi un dia ben aviat és forta; mentre moltes Sallys i Etans, i Marama, etc, continuïn no empassant-se la primera veritat que els expliquin.
La mare m`ha donat les gracies, els ha fet donar-me les gracies també de manera formal, “en nom del meu grup” ha dit la Sally (son una canalla tan educada i treballen tant l’empatia en aquesta escola).
Jo sí que els he d’agrair aquesta oportunitat d’encetar converses.
Crec fermament què fomentar la curiositat és també una manera de celebrar el final de les guerres. La ignorància és una munició perillosa.
Si veniu a Museu de Auckland compartiré amb vosaltres moltes histories i vides interesants que expliquen qui som els kiwis.
Nova Zelanda més a prop.
Nova Zelanda des de dins, amb 2WAYS Tours.
#viatgesnovazelanda #viatgesinsuperables #vacancesnovazelanda #estudiaranglèsnovazelanda #enamoratdenovazelanda #aprendrenovazelanda #2waysnz #2ways_tours_nz_spain
Fuente RSS
