Autora: Amèlia Homs Ferrer Fotogràfa: Ellen Yule
Ens podrem esperar més de 400 anys per posar nom a un lloc?
A Nova Zelanda el problema dels noms el resol la natura.
En aquest país es valora molt més la conversa, el fer i prendre decisions junts, quanta més gent i organitzacions millor, que precipitar-se amb qualsevol nom.
Avui fa quatre anys estàvem en aquest cim, a trenc d’alba, plantant arbres.
Era Matakiri aquell dia, el Nou Any Maori, i representats dels 5 Iwi que se’n cuiden del volcà Maungakiekie i la zona tribal van decidir acabar amb les violentes tallades d’arbres de la zona, les lluites pel nom del lloc i deixar que la natura digués la seva.
Fa 800 anys que en aquest volcà i les seves terrasses fortificades hi vivien uns 5.000 habitants maoris. Era un bosc ple d’arbres gegantins i majestuosos anomenats Totaras.
Per això li deien així, Totara, a aquest lloc. I també Maungakiekie. (Maunga vo dir muntanya; kiekie és el nom d’una enramada de la que extrauen fibres tèxtils i que s’enfila per molts arbres de la zona.)
En arribar els colonitzadors van cremar tot el bosc per a fer pastures a les terrasses i sí, van tallar el Totara, sagrat i venerat pel poble maori; tot i que va quedar un Pohutukawa, que era el que marcava des de lluny el perfil del cap d’amunt del volcà.
Però un colo enfadat el va serrar i replantar el lloc amb un avet gegant, al 1870.
I d’aquí ve que a Maungakiekie se li digués el turó de l’arbre solitari.
Els maoris van sentir-se molt agreujats i es disgustaren molt però tenien altres prioritats i se’ls estava expulsant de totes les zones, confiscant-los les terres, així que no va ser fins l’any 1994 que un activista maori va atacar l’avet per primera vegada amb una serra mecànica, per cridà l’atenció sobre la situació del poble maori.
Ho van repetir a l’any 2000, aquest cop fen caure l’arbre a terra.
I així va quedar-se el lloc, amb un nom que no significava res, doncs cap arbre recolzava els orígens.
Van haver de passar 16 anys, fins que al 2016 el consell del Iwis de la zona es va reunir i decidir que la natura resolgués com es diria aquesta muntanya.
En una cerimònia de bon mati a la que vàrem acudir persones d’arreu d’Auckland ens van donar l’oportunitat de plantar quatre classes d’arbres natius. Incloent-hi Totaras i Pohutukawas.
En un espai al bell mig del cim, hi ha plantades uns 100 arbres diferents, i es deixarà a la natura i als anys que decideixin quin és l’arbre que sobreviu i quin serà el nom que finalment tingui el volcà.
Per la gent de la terra (Tangata Whenua), els habitants que estan instal·lats a les zones dels seus avantpassats mil·lenaris, el temps no compta; pensen només en les futures generacions que seran les que gaudeixin del fruits dels seus / nostres treballs i decisions.
És a dir que haureu de tornar d’aquí uns anys a veure com acaba dient-se aquest volcà.
Mentre som dalt d’aquest lloc expliquem amb molt més detalls les històries que els vostres ulls podran reconèixer. Us esperem aviat.
Nova Zelanda des de dins.
Nova Zelanda més a prop.
Fuente RSS
