Nova Zelanda des de dins amb 2WAYS – Helensville

Autora i fotogràfa: Amèlia Homs Ferrer 


Haere Mai! Benvingudes i benvinguts! Així donem sempre la benvinguda als viatges amb 2WAYS.

​Veniu de viatge?  Comencem el recorregut d’avui sense preses ni equipatge.
 
Nova Zelanda son paisatges insuperables. Llocs potents i moments intensos. I un país on les dones han aconseguit fites fabuloses. 

Començant per posar-hi nom al país, Aotearoa. Va ser Hine-Te-Aparangi, al dona del primer descobridor d’aquestes illes, el gran navegador polinesi en Kupe, qui va anomenar així aquest lloc que representà el final del seu viatge. Havien arribat a les terres “Del Llarg Núvol Blanc”.
 
Hi ha varies versions de l’origen d’aquest nom. Ja les escoltareu durant els recorreguts guiats, rodejant aquests escenaris autèntics i plens d’històries. Però una pista la teniu en la darrera foto d’aquest article.
 
El primer viatge que fas a Nova Zelanda l’has de triar molt be. Si l’itinerari reuneix totes les claus precises podràs tenir unes experiències que faran aquesta estada insuperable.
 
Inclús si portes vivint aquí més de 16 anys, cada viatge és molt especial; després de la quarantena forçada ens han deixat sortir de ciutat i hem conduit cap al nord.
 
Pensant en el que deia al començament, de la importància del paper de les dones en aquest país, hem triat anar, no molt lluny de casa i encara dins de la regió d’Auckland, a l’únic poble de tota Nova Zelanda amb nom de dona. I que és, també, l’entrada al port natural més gran de tot l’hemisferi Sud. I el segon del món. 

Helensvile: el poble del l’Helen, es el lloc on farem la primera parada i un cafè!
​
El primer cafè en ruta i un lloc on s’hi congreguen la gent del poble, motoristes, pescadores i pescadors i grups de dones que fan labors amb llanes de les seves pròpies ovelles que pots veure pastar a l’altra banda del riu. Productes orgànics i fruites dels seus arbres, com aquestes que posen a les seves famoses magdalenes de Fruits de la Passió i albercocs.
 
Aquest lloc, és una vall extensa, es deia realment Awaroa. Awa en maori vol dir “riu” i roa, com en Aotearoa, vol dir “llarg”. I és cert que el riu que passa pel poble és enrevessat i curvilini a més no poder!
 
Els maoris vivien en grups de cases d’un sol ambient fetes de fusta, teulades de branquillons i fulles de Nikau. Eren pescadors i caçadors majoritàriament en aquesta zona. Diferents tribus tenien els drets i accessos a les aigües del riu i als beneficis de la pesca del port de mar per torns i segons el nombre de famílies que havien de mantenir. El mar, els rius i el bosc era tot el que tenien i tot el que necessitaven.

​Fins que van arribar els invasors occidentals i van veure no una terra on viure en harmonia amb l’entorn i els seus habitants sinó un lloc per explotar i fer-ser rics.

Que a fi de comptes era això el que els havien venut les Companyies Immobiliàries Angleses.

Ni tan sols els havien dit que aquestes terres ja tenien amos (en l’argot del anglesos; els maoris no es consideren amos sinó responsables i guardians de les terres)
 
Els primers que van caure  van ser els arbres. Exercits de llenyataires de tot el món lo suficientment bojos o desesperats, ambiciosos o aventurers van arribar a aquests turons. No creien el que veien els seus ulls: pujols i valls plenes d’uns arbres únics: els Kauri. L’arbre de la vida. El gegant del Bosc.
 
La primera casa construïda de taulons de fusta i teulada a quatre aigües va ser la que en John McLeod va fer per la seva esposa, l’Helen, amb el disseny que ella li va dibuixar. I d’aquí va començar a conèixer-se aquest lloc com el de la vila on viu l’Helen. En John era escocès, però venia del Canada, d’un altre “Nova”, aquesta era la Nova Escòcia.
 
Nous començaments i noves descobertes; el nom de “Nova” li escau tan be a aquesta terra.

Però tan important com el bosc ho és en aquestes contrades el Mar de Tasmània. Proveïa de peix, ossos i dents de taurons i altres mamífers marins als maoris. Tots els hams i estris per pescar eren produïts amb aquests materials, a més a més de fustes i xarxes fetes amb el Harakeke (fulles molt fibroses autòctones d’aquí). ​​

​Kaipara. El port natural més gran del hemisferi Sud. Amb gairebé uns 1.000km quadrats d’extensió, uns 60km de sud a nord. Tan gran és que hi ha un punt en que només 10km el separen d’ajuntar-se amb l’Oceà Pacífic!
 
A aquest paradís van arribar les primeres canoes polinèsies carregades d’homes i dones, i saviesa d’altres cultures i climes més càlids.

A la canoa la van anomenar com al país i d’aquí se’n derivar tot un llarg llinatge a Nova Zelanda. Una de les tribus més nombroses. Els descendents de la canoa Aotea.

​I com que hem arribat a port, finalitzem aquesta sortida al moll des d’on els cotxes directament deixen anar els seus vaixells. Desitjosos de tornar en unes hores plens de peix i histories noves.
 
Com el Carl, el propietari del Poco Loco. Que deixa la cadira de rodes cada dia per llençar-se al mar on no li calen ni les rodes, ni les ales.
 
Sempre trobem un port on hi hagi de tot el més imprescindible: uns espais paisatgístics fabulosos, seguretat per deixar el vehicle durant hores i que no tinguem cap ensurt en tornar, un bon cafè a la vora i ...ah, unes dutxes i uns lavabos plens d’esmalts d’ocells natius. Sense l’art no es pot viure, ni quan la natura és una competència difícil de superar.
 
Vine i començar a descobrir Nova Zelanda des de dins.